Miguel Hernández Gilabert (Oriola, 30 d'octubre de 1910 - Alacant, 28 de març de 1942) va ser un poerta i dramaturg d'especial rellevància en la literatura espanyola del segle XX. Encara que tradicionalment se li ha enquadrat en la generació del 36, Miguel Hernández va mantenir una major proximitat amb la generació anterior fins al punt de ser considerat per Dámaso Alonso "genial epígono de la generació del 27".
Va néixer com el segon fill varó de la familia dedica a la criança del béstiar. Miguel va ser escolaritzat entre 1915 i 1916. Mentres cuidava el rebany escrivia els seus primers poemes.
Al esclatar la guerra cívil , Miguel Hernández s'allista en el bàndol republicà. A l'abril, el general Francisco Franco va declarar conclosa la guerra. Tornat a Oriola, va ser delatat i detingut i ja en la presó de la plaça del Comte de Toreno a Madrid, va ser jutgat i condenat a mort al març de 1940. Cossío i els altres intel·lectuals amics, entre ells Luís Almarcha va intercedir per ell, communant-se-li la pena de mort per la de trenta anys. Va passar a la presó de Palència al setembre de 1940 i al novembre al Penyal d'Ocaña (Toledo). En 1941, va ser transdallat al Reformatori d'Adults d'Alacant on va compartir cel·la amb Buero Vallejo. Allí va emmalaltir. Va patir primer bronquitis i després tifus, que se li va complicar amb la tuberculosi. Va morir en la infermeria de la presó alicantina a les 5:32 del matí del 28 de març de 1941. Es conta que no van poder tancar-li els ulls, fet sobre el seu amic Vicente Alexandrie va compondre un poema. Va ser enterrat en el nínxol nombre mil nou del cementeri de La nostra Senyora del remei d'Alacant, el 30 de març.
Andrea Jordà Pastor 1 ESO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada